En cualquier tribulación
que en este mundo tengamos,
vuestro favor imploramos,
Virgen Santa del Lidón.

Si comparem algunes estrofes dels goigs en castellà i el text sobre la història de la troballa de la Novena de Monseu, ens trobarem amb alguns elements curiosíssims.

Monseu: Noticia de la soberana imagen
Gozos de la Virgen de Lidón

Trabajando un dichoso labrador de Castellón de la Plana en su campo, distante como media legua de la villa, tropezó la rexa junto a un almez,

1) En la raíz de un almez
fue vuestra imagen hallada
de fulgores adornada
de la cabeza a los pies

y advirtió entre sus raices el tesoro escondido de una pequeña Imagen de Maria.

2) Un labrador venturoso
tuvo tal devoto hallazgo,
y esta villa el patronazgo
logró, y en él su reposo;
a Vós, con tal ocasión,
toda propicia os miramos.

Gozoso quiso alargar el brazo para librarla de tan lóbrega cárcel; más sintiendose de repente debilitado, y sin fuerza en el brazo para la execución de sus piadosos intentos,

3) El inventor con presteza
la mano aplicaros quiso,
más contrahecho de improviso
su brazo quedó, y sin fuerza;
todos la veneración
del Arca de Dios os damos

4) A vuestra graciosa grente
el arado tosco hirió,
con lo cual nos confirmó
de divina agua una fuente

pasó a dar cuenta del prodigio. Al punto la Villa con su reverendo clero salió al sitio, y reconociendo en el milagroso hallazgo, que con la santa Imagen les vinieron todos los bienes,

5) El clero, pues, y la villa
a la huerta caminaron,
donde felices hallaron
tan singular maravilla.

[...] formándose en solemne procesión de gracias, traxeron a la villa la Imagen y colocaron en su parroquial iglesia [...] Mas como la corriente de sus gracias suele apetecer, y volver al lugar de su prodigioso origen.

6) En procesión muy solemne
os trajeron a la iglesia;
más vuestra humildad aprecia
el que fue primer albergue

Desde luego explicó su patrocinio del común y particulares de la villa en frequentes favores.

7) Los milagros que aquí obrais
no los comprende el guarismo,
y las fieras del abismo
con vuestra sombra aterrais.


La darrera estrofa, que és la que ens pot donar referència temporal, té una estructura general que trobem sovint dins la gogística dels segles XVIII-XIX a la comarca de la Plana. Simplement cal mirar els pobles de l’entorn.
Ens trobem dins un text estandarditzat, sense altres elements diversificants que els propis de l’advocació, cosa que fa que no hi haja aquell element d’orgull que quan arriben els de Lluís Revest tots assolim.
Quants anys va estar el Lledó sense goigs valencians? És aquesta una pregunta que caldria fer-se. Objectivament, i segons el que sabem fins ara, potser siga entre al voltant de 1800 i 1915. Només poc més de cent anys entre quasi set segles de devoció. Un segle esdevingut obligació i que va saber salvar un poble per obra i gràcia d’un jove lletraferit, empeltat, sense cap dubte per la meua part, dels qui sabien que pregar-li a la Mare de Déu del Lledó era cosa de la gent de casa, de la gent que parlava i parla valencià a sa Mare.

Vicent Pau Serra Fortuño

Segona època: de Monseu al Certamen literari del Lledó (1765-1985)

Text 1

El punt d’inflexió d’aquest text o textos antics és l’any 1765. El prior del Lledó, mossén Jaume Monseu i Gozalbo, posa en lletres de motle la seua novena a la Mare de Déu del Lledó, i curiosament no inclou referència a cap text gogístic. Sembla que hi ha un buit en el qual ningú pot creure de bones a primeres. En la nostra opinió, és objectivament impossible que la Mare de Déu del Lledó estiguera «sense goigs», amb la situació de la religiositat popular del moment.
Diferent opinió manifesta l’escriptor castellonenc Jaime Nos que, comentant un article de Salvador Guinot sobre els goigs castellans, considerava que la manca d’al.lusió a ells en el testament de la fundació de les capellanies del santuari, que data de 1701, «es indicio de que no existían tampoco en este tiempo, ya a comienzos del siglo XVIII».
La causa de l’oblit dins la novena de Monseu potser mai no la sabrem, però podem fer diverses hipòtesis de treball.
1.- Malgrat el Decret de Nova Planta i les successives normatives episcopals relacionades amb les circumstàncies, per obviar l’ús del valencià, el text fóra encara aquell medieval (text 0) del qual ens parla Sànchez Gozalbo, o un altre mai no documentat. Per aquest motiu calia silenciar-lo.
Avui, dècades després d’haver estat admesos com a oficials els goigs escrits per Lluís Revest, encara es canta el text castellà a la festa del carrer de la Mare de Déu del Lledó: Anacronisme, intent de supervivència o diferenciació?
2.- Que hi hagués un nou text castellà que no fos grat a l’autor de la novena, el prior Jaime Monseu, per estar basat en esquemes no historicistes, tant a la moda.
3.- Que hi hagués un buit oficial, cosa que no crec factible.

L’aparició de primer text conegut, que ben bé podem datar a darreries del segle XVIII, marca l’inici d’una segona època, que es caracteritza per tenir dues etapes diferenciades.
La primera comprén des de 1768 fins l’any 1915-1916. En un moment que podem determinar a darreries del segle XVIII, apareix un text en castellà, d’autor desconegut. Possiblement ho fora el mateix Mn. Monseu.
La fórmula estròfica és la tradicional en els textos escrits a darreries del segle XVIII que podem veure en nombroses advocacions: entrada amb fórmula de redondilla (abba), estrofes de figura estàndard (cddc, abba), tornada final (abba), amb canvi de prec a lloança en els dos primers versos.
Quant a les set estrofes –fórmula que ens parla d’un esquema tradicional dels «set goigs terrenals»– sis es refereixen a la història i la darrera està feta sobre un peu que ens apareix molt sovint a les nostres comarques.
Sols cal mirar la mètrica de les síl·labes i les rimes per adonar-se que l’autor no era un expert. Sembla que es tracta d’un afeccionat que empra models o els copia. En maig de 1922 l’escriptor i polític castellonenc Salvador Guinot, en una sèrie d’articles en el diari Heraldo de Castellón, considerava que «los gozos que se llaman –y no lo son– antiguos, y que sería más justo llamarlos detestabilísimos» havien de ser substituïts definitivament pel text de Revest, musicat per Mn. Ripollés.
N’hi ha nombroses edicions i té tres melodies per cantar-los. En el sisé article de la serie, publicada en el Heraldo de Castellón en 1922, dedicada a tractar sobre l’acollida dels gojos de Revest i Ripollés, don Salvador Guinot també parla sobre la música aplicada a aquells versos:

El beneficiado Monseu o quien fuera el autor de la letra acomodó sus octosílabos, de mala manera, a la música gregoriana un poco contrahecha de la antífona Dixit Dominum del salmo 109. Pero esto no satisfizo a los músicos y se aplicó otra, cuyo manuscrito estaba en posesión de mosén Escoín, música de estilo italiano que bien hicieron nuestros antepasados en condenarla al olvido. Y viene esta otra, la que ahora se canta, que ya sabemos qué opinión merecía del padre Otaño, y que se adoptó en el V Centenario de Lledó, en 1866, como tantos bailes y danzas traídos para mayor esplendor y regocijo de nuestros abuelos y padres. ¿Quién fue el autor? No vale la pena inquirirlo.

En el programa oficial de les festes de la Coronació de 1924 encara apareixen aquests goigs, «una salmodia exenta casi de valor musical», en paraules de Rafael Roca (1974). Avui sols s’empren a la festa del carrer Verge del Lledó, a Castelló, i al poble d’Argelita (Alt Millars).

Vicent Pau Serra i Fortuño

Els goigs a la Mare de Déu del Lledó, un tresor excepcional

Dins la gogística ben poques són les advocacions marianes que compten amb un conjunt de textos tan ampli com el de la Patrona de Castelló.
De vegades, oblidats per l’encant de les paraules d’en Lluís Revest i la música de Mn.Vicent Ripolés, deixem a banda altres composicions gogístiques que conformen un excepcional tresor, que fins avui arriba a la gens menyspreable quantitat de dèsset textos, amb moltíssimes edicions.
M’agradaria que aquesta aportació fora una introducció a la gogística lledonera, un resum inicial de la gogística de la nostra Patrona, amb l’objectiu que qui s’aproximara hi trobara les bases de treball que tot investigador necessita per portar avant un treball seriós i acurat.
No em mou un altre interés que despertar l’atenció tant del devot com de qui vol saber alguna cosa sobre el que al llarg dels segles constitueix un patrimoni viu i actual, a la llum del que avui sabem, preguntes sense respondre incloses.
Es tracta d’un patrimoni en el qual, malgrat les nostres preferències o el decurs del temps, cada text suposa una oració concreta dins l’esquema tradicional i una publicació amb estructura secular.
L’esquema amb el qual he treballat aquest patrimoni està basat en el conjunt de textos lledonencs i en una aportació a l’estructura mètrica dels goigs, publicada al Butlletí del Centre d’Estudis de La Plana, núm. 7.

Primera època: el text o textos perduts (del segle XIV fins 1765)

Aquesta primera època ens és un gran i quasi inexplicable buit. Del primer text ben poc sabem. Només que la seua ofrena poètica, –la primera documentada– estava escrita en "paper toschà" i era allà pel segle XV, segons Sànchez Gozalbo. És la referència als primers goigs en llaor de la Patrona de Castelló.
L’extensió temporal d’aquesta època, quatre llargs segles des de la troballa fins el segle XVIII, amb sols una referència documental, ens sembla difícil d’entendre. Jo sempre m’he preguntat per aquell vell text, que podríem denominar com a text O, que s’ha convertit en una pàgina perduda de la història lledonera, i he acabat per esperar que un dia potser ens aparega, encara que siga parcialment.
Moltes altres advocacions marianes van conservar textos, encara que fragmentats o amb tan sols referències documentals, com pot ser el cas de les advocacions de l’Avellà o dels Àngels de La Jana, entre d’altres.

Vicent Pau Serra i Fortuño

Què són els goigs?

Els goigs són composicions poètiques populars, del gènere líric, escrites en lloança de Déu, de Maria, dels àngels o dels sants, i destinades a ésser cantades en les seues diades, sobretot.
Mn. Francesc Baldelló escriví, referint-se a la música dels goigs, que «durant molt segles aquests càntics no tenien melodia pròpia. S’executaven tot seguint una cantilena aplicada a tots els textos». Avui encara molts goigs es canten d’aquesta manera; això té l’avantatge que tothom pot cantar uns determinats goigs amb facilitat. Mossén Baldelló afirmava encara: «La seua música (dels goigs) constitueix un gènere característic de la nostra terra, que és admirat per tot el món».
Els goigs es presenten impresos en un full de paper, on figura sempre la capçalera, un gravat al·lusiu, a cada costat un detall ornamental (generalment uns gerrets decoratius), el text poètic, més o menys llarg, i en la part més inferior l’oració corresponent. Sovint consta també el detall dels autors, de la impremta i la data. Tot això encabit dins una orla rectangular. Avui, i a la darrera del full, hom acostuma a afegir certs detalls històrics o documentals, que augmenten el valor bibliogràfic i sentimental de l’edició.
El costum d’imprimir i cantar goigs resta particularitzat, preferentment, en els territoris de parla catalana de l’antiga Corona d’Aragó. En altres llocs de la Península són més rars, i més aviat estampats al final dels llibrets pietosos, com són per exemple les novenes.
El nom goig arrenca de la popularitat aconseguida durant els segles XV i XVI per la devoció a la Mare de Déu del Roser, i com que es cantaven els set goigs o alegries que tingué Maria, per això s’intitularen goigs tots aquests poemes pietosos, a despit que alguna vegada estaven (i estan) dedicats a temes dolorosos, com s’esdevé per exemple en el cas d’un màrtir.
Els goigs sempre d’una aparença senzilla i humil, de poc valor material si voleu, tenen tot temps un valor molt gran, vistos espiritualment. Són uns veritables arxius de la vida dels sants, de la història del llocs pietosos, mostren al viu l’evolució del llenguatge, dels gustos artístics amb els seus gravats, que sovint són d’una gran bellesa. També cal recordar llur valor musical…Fins i tot constitueixen un ric mostrari dels canvis tan importants en les tècniques de la impremta…
Així és com l’eximi patriarca de les nostres lletres, En Marià Aguiló, escriví, referint-se als goigs: «Qui estima sa terra no fullejarà sens profit aquest repertori de poesia, que comença en lo bressol del catalanesc i abraça d’afrau en afrau, i quasi d’any en any, la vida del nostre llenguatge; l’arqueologia i el gravat, la història i la geografia, la música i la tradició trobaran prou que espigolar-hi»

Santiago Casanova i Giner, Prev.