Els goigs són composicions poètiques populars, del gènere líric, escrites en lloança de Déu, de Maria, dels àngels o dels sants, i destinades a ésser cantades en les seues diades, sobretot.
Mn. Francesc Baldelló escriví, referint-se a la música dels goigs, que «durant molt segles aquests càntics no tenien melodia pròpia. S’executaven tot seguint una cantilena aplicada a tots els textos». Avui encara molts goigs es canten d’aquesta manera; això té l’avantatge que tothom pot cantar uns determinats goigs amb facilitat. Mossén Baldelló afirmava encara: «La seua música (dels goigs) constitueix un gènere característic de la nostra terra, que és admirat per tot el món».
Els goigs es presenten impresos en un full de paper, on figura sempre la capçalera, un gravat al·lusiu, a cada costat un detall ornamental (generalment uns gerrets decoratius), el text poètic, més o menys llarg, i en la part més inferior l’oració corresponent. Sovint consta també el detall dels autors, de la impremta i la data. Tot això encabit dins una orla rectangular. Avui, i a la darrera del full, hom acostuma a afegir certs detalls històrics o documentals, que augmenten el valor bibliogràfic i sentimental de l’edició.
El costum d’imprimir i cantar goigs resta particularitzat, preferentment, en els territoris de parla catalana de l’antiga Corona d’Aragó. En altres llocs de la Península són més rars, i més aviat estampats al final dels llibrets pietosos, com són per exemple les novenes.
El nom goig arrenca de la popularitat aconseguida durant els segles XV i XVI per la devoció a la Mare de Déu del Roser, i com que es cantaven els set goigs o alegries que tingué Maria, per això s’intitularen goigs tots aquests poemes pietosos, a despit que alguna vegada estaven (i estan) dedicats a temes dolorosos, com s’esdevé per exemple en el cas d’un màrtir.
Els goigs sempre d’una aparença senzilla i humil, de poc valor material si voleu, tenen tot temps un valor molt gran, vistos espiritualment. Són uns veritables arxius de la vida dels sants, de la història del llocs pietosos, mostren al viu l’evolució del llenguatge, dels gustos artístics amb els seus gravats, que sovint són d’una gran bellesa. També cal recordar llur valor musical…Fins i tot constitueixen un ric mostrari dels canvis tan importants en les tècniques de la impremta…
Així és com l’eximi patriarca de les nostres lletres, En Marià Aguiló, escriví, referint-se als goigs: «Qui estima sa terra no fullejarà sens profit aquest repertori de poesia, que comença en lo bressol del catalanesc i abraça d’afrau en afrau, i quasi d’any en any, la vida del nostre llenguatge; l’arqueologia i el gravat, la història i la geografia, la música i la tradició trobaran prou que espigolar-hi»
Mn. Francesc Baldelló escriví, referint-se a la música dels goigs, que «durant molt segles aquests càntics no tenien melodia pròpia. S’executaven tot seguint una cantilena aplicada a tots els textos». Avui encara molts goigs es canten d’aquesta manera; això té l’avantatge que tothom pot cantar uns determinats goigs amb facilitat. Mossén Baldelló afirmava encara: «La seua música (dels goigs) constitueix un gènere característic de la nostra terra, que és admirat per tot el món».
Els goigs es presenten impresos en un full de paper, on figura sempre la capçalera, un gravat al·lusiu, a cada costat un detall ornamental (generalment uns gerrets decoratius), el text poètic, més o menys llarg, i en la part més inferior l’oració corresponent. Sovint consta també el detall dels autors, de la impremta i la data. Tot això encabit dins una orla rectangular. Avui, i a la darrera del full, hom acostuma a afegir certs detalls històrics o documentals, que augmenten el valor bibliogràfic i sentimental de l’edició.
El costum d’imprimir i cantar goigs resta particularitzat, preferentment, en els territoris de parla catalana de l’antiga Corona d’Aragó. En altres llocs de la Península són més rars, i més aviat estampats al final dels llibrets pietosos, com són per exemple les novenes.
El nom goig arrenca de la popularitat aconseguida durant els segles XV i XVI per la devoció a la Mare de Déu del Roser, i com que es cantaven els set goigs o alegries que tingué Maria, per això s’intitularen goigs tots aquests poemes pietosos, a despit que alguna vegada estaven (i estan) dedicats a temes dolorosos, com s’esdevé per exemple en el cas d’un màrtir.
Els goigs sempre d’una aparença senzilla i humil, de poc valor material si voleu, tenen tot temps un valor molt gran, vistos espiritualment. Són uns veritables arxius de la vida dels sants, de la història del llocs pietosos, mostren al viu l’evolució del llenguatge, dels gustos artístics amb els seus gravats, que sovint són d’una gran bellesa. També cal recordar llur valor musical…Fins i tot constitueixen un ric mostrari dels canvis tan importants en les tècniques de la impremta…
Així és com l’eximi patriarca de les nostres lletres, En Marià Aguiló, escriví, referint-se als goigs: «Qui estima sa terra no fullejarà sens profit aquest repertori de poesia, que comença en lo bressol del catalanesc i abraça d’afrau en afrau, i quasi d’any en any, la vida del nostre llenguatge; l’arqueologia i el gravat, la història i la geografia, la música i la tradició trobaran prou que espigolar-hi»
Santiago Casanova i Giner, Prev.
Entrades
