Els goigs a la Mare de Déu del Lledó, un tresor excepcional

Dins la gogística ben poques són les advocacions marianes que compten amb un conjunt de textos tan ampli com el de la Patrona de Castelló.
De vegades, oblidats per l’encant de les paraules d’en Lluís Revest i la música de Mn.Vicent Ripolés, deixem a banda altres composicions gogístiques que conformen un excepcional tresor, que fins avui arriba a la gens menyspreable quantitat de dèsset textos, amb moltíssimes edicions.
M’agradaria que aquesta aportació fora una introducció a la gogística lledonera, un resum inicial de la gogística de la nostra Patrona, amb l’objectiu que qui s’aproximara hi trobara les bases de treball que tot investigador necessita per portar avant un treball seriós i acurat.
No em mou un altre interés que despertar l’atenció tant del devot com de qui vol saber alguna cosa sobre el que al llarg dels segles constitueix un patrimoni viu i actual, a la llum del que avui sabem, preguntes sense respondre incloses.
Es tracta d’un patrimoni en el qual, malgrat les nostres preferències o el decurs del temps, cada text suposa una oració concreta dins l’esquema tradicional i una publicació amb estructura secular.
L’esquema amb el qual he treballat aquest patrimoni està basat en el conjunt de textos lledonencs i en una aportació a l’estructura mètrica dels goigs, publicada al Butlletí del Centre d’Estudis de La Plana, núm. 7.

Primera època: el text o textos perduts (del segle XIV fins 1765)

Aquesta primera època ens és un gran i quasi inexplicable buit. Del primer text ben poc sabem. Només que la seua ofrena poètica, –la primera documentada– estava escrita en "paper toschà" i era allà pel segle XV, segons Sànchez Gozalbo. És la referència als primers goigs en llaor de la Patrona de Castelló.
L’extensió temporal d’aquesta època, quatre llargs segles des de la troballa fins el segle XVIII, amb sols una referència documental, ens sembla difícil d’entendre. Jo sempre m’he preguntat per aquell vell text, que podríem denominar com a text O, que s’ha convertit en una pàgina perduda de la història lledonera, i he acabat per esperar que un dia potser ens aparega, encara que siga parcialment.
Moltes altres advocacions marianes van conservar textos, encara que fragmentats o amb tan sols referències documentals, com pot ser el cas de les advocacions de l’Avellà o dels Àngels de La Jana, entre d’altres.

Vicent Pau Serra i Fortuño

Què són els goigs?

Els goigs són composicions poètiques populars, del gènere líric, escrites en lloança de Déu, de Maria, dels àngels o dels sants, i destinades a ésser cantades en les seues diades, sobretot.
Mn. Francesc Baldelló escriví, referint-se a la música dels goigs, que «durant molt segles aquests càntics no tenien melodia pròpia. S’executaven tot seguint una cantilena aplicada a tots els textos». Avui encara molts goigs es canten d’aquesta manera; això té l’avantatge que tothom pot cantar uns determinats goigs amb facilitat. Mossén Baldelló afirmava encara: «La seua música (dels goigs) constitueix un gènere característic de la nostra terra, que és admirat per tot el món».
Els goigs es presenten impresos en un full de paper, on figura sempre la capçalera, un gravat al·lusiu, a cada costat un detall ornamental (generalment uns gerrets decoratius), el text poètic, més o menys llarg, i en la part més inferior l’oració corresponent. Sovint consta també el detall dels autors, de la impremta i la data. Tot això encabit dins una orla rectangular. Avui, i a la darrera del full, hom acostuma a afegir certs detalls històrics o documentals, que augmenten el valor bibliogràfic i sentimental de l’edició.
El costum d’imprimir i cantar goigs resta particularitzat, preferentment, en els territoris de parla catalana de l’antiga Corona d’Aragó. En altres llocs de la Península són més rars, i més aviat estampats al final dels llibrets pietosos, com són per exemple les novenes.
El nom goig arrenca de la popularitat aconseguida durant els segles XV i XVI per la devoció a la Mare de Déu del Roser, i com que es cantaven els set goigs o alegries que tingué Maria, per això s’intitularen goigs tots aquests poemes pietosos, a despit que alguna vegada estaven (i estan) dedicats a temes dolorosos, com s’esdevé per exemple en el cas d’un màrtir.
Els goigs sempre d’una aparença senzilla i humil, de poc valor material si voleu, tenen tot temps un valor molt gran, vistos espiritualment. Són uns veritables arxius de la vida dels sants, de la història del llocs pietosos, mostren al viu l’evolució del llenguatge, dels gustos artístics amb els seus gravats, que sovint són d’una gran bellesa. També cal recordar llur valor musical…Fins i tot constitueixen un ric mostrari dels canvis tan importants en les tècniques de la impremta…
Així és com l’eximi patriarca de les nostres lletres, En Marià Aguiló, escriví, referint-se als goigs: «Qui estima sa terra no fullejarà sens profit aquest repertori de poesia, que comença en lo bressol del catalanesc i abraça d’afrau en afrau, i quasi d’any en any, la vida del nostre llenguatge; l’arqueologia i el gravat, la història i la geografia, la música i la tradició trobaran prou que espigolar-hi»

Santiago Casanova i Giner, Prev.