Text 1
El punt d’inflexió d’aquest text o textos antics és l’any 1765. El prior del Lledó, mossén Jaume Monseu i Gozalbo, posa en lletres de motle la seua novena a la Mare de Déu del Lledó, i curiosament no inclou referència a cap text gogístic. Sembla que hi ha un buit en el qual ningú pot creure de bones a primeres. En la nostra opinió, és objectivament impossible que la Mare de Déu del Lledó estiguera «sense goigs», amb la situació de la religiositat popular del moment.
Diferent opinió manifesta l’escriptor castellonenc Jaime Nos que, comentant un article de Salvador Guinot sobre els goigs castellans, considerava que la manca d’al.lusió a ells en el testament de la fundació de les capellanies del santuari, que data de 1701, «es indicio de que no existían tampoco en este tiempo, ya a comienzos del siglo XVIII».
La causa de l’oblit dins la novena de Monseu potser mai no la sabrem, però podem fer diverses hipòtesis de treball.
1.- Malgrat el Decret de Nova Planta i les successives normatives episcopals relacionades amb les circumstàncies, per obviar l’ús del valencià, el text fóra encara aquell medieval (text 0) del qual ens parla Sànchez Gozalbo, o un altre mai no documentat. Per aquest motiu calia silenciar-lo.
Avui, dècades després d’haver estat admesos com a oficials els goigs escrits per Lluís Revest, encara es canta el text castellà a la festa del carrer de la Mare de Déu del Lledó: Anacronisme, intent de supervivència o diferenciació?
2.- Que hi hagués un nou text castellà que no fos grat a l’autor de la novena, el prior Jaime Monseu, per estar basat en esquemes no historicistes, tant a la moda.
3.- Que hi hagués un buit oficial, cosa que no crec factible.
L’aparició de primer text conegut, que ben bé podem datar a darreries del segle XVIII, marca l’inici d’una segona època, que es caracteritza per tenir dues etapes diferenciades.
La primera comprén des de 1768 fins l’any 1915-1916. En un moment que podem determinar a darreries del segle XVIII, apareix un text en castellà, d’autor desconegut. Possiblement ho fora el mateix Mn. Monseu.
La fórmula estròfica és la tradicional en els textos escrits a darreries del segle XVIII que podem veure en nombroses advocacions: entrada amb fórmula de redondilla (abba), estrofes de figura estàndard (cddc, abba), tornada final (abba), amb canvi de prec a lloança en els dos primers versos.
Quant a les set estrofes –fórmula que ens parla d’un esquema tradicional dels «set goigs terrenals»– sis es refereixen a la història i la darrera està feta sobre un peu que ens apareix molt sovint a les nostres comarques.
Sols cal mirar la mètrica de les síl·labes i les rimes per adonar-se que l’autor no era un expert. Sembla que es tracta d’un afeccionat que empra models o els copia. En maig de 1922 l’escriptor i polític castellonenc Salvador Guinot, en una sèrie d’articles en el diari Heraldo de Castellón, considerava que «los gozos que se llaman –y no lo son– antiguos, y que sería más justo llamarlos detestabilísimos» havien de ser substituïts definitivament pel text de Revest, musicat per Mn. Ripollés.
N’hi ha nombroses edicions i té tres melodies per cantar-los. En el sisé article de la serie, publicada en el Heraldo de Castellón en 1922, dedicada a tractar sobre l’acollida dels gojos de Revest i Ripollés, don Salvador Guinot també parla sobre la música aplicada a aquells versos:
El punt d’inflexió d’aquest text o textos antics és l’any 1765. El prior del Lledó, mossén Jaume Monseu i Gozalbo, posa en lletres de motle la seua novena a la Mare de Déu del Lledó, i curiosament no inclou referència a cap text gogístic. Sembla que hi ha un buit en el qual ningú pot creure de bones a primeres. En la nostra opinió, és objectivament impossible que la Mare de Déu del Lledó estiguera «sense goigs», amb la situació de la religiositat popular del moment.
Diferent opinió manifesta l’escriptor castellonenc Jaime Nos que, comentant un article de Salvador Guinot sobre els goigs castellans, considerava que la manca d’al.lusió a ells en el testament de la fundació de les capellanies del santuari, que data de 1701, «es indicio de que no existían tampoco en este tiempo, ya a comienzos del siglo XVIII».
La causa de l’oblit dins la novena de Monseu potser mai no la sabrem, però podem fer diverses hipòtesis de treball.
1.- Malgrat el Decret de Nova Planta i les successives normatives episcopals relacionades amb les circumstàncies, per obviar l’ús del valencià, el text fóra encara aquell medieval (text 0) del qual ens parla Sànchez Gozalbo, o un altre mai no documentat. Per aquest motiu calia silenciar-lo.
Avui, dècades després d’haver estat admesos com a oficials els goigs escrits per Lluís Revest, encara es canta el text castellà a la festa del carrer de la Mare de Déu del Lledó: Anacronisme, intent de supervivència o diferenciació?
2.- Que hi hagués un nou text castellà que no fos grat a l’autor de la novena, el prior Jaime Monseu, per estar basat en esquemes no historicistes, tant a la moda.
3.- Que hi hagués un buit oficial, cosa que no crec factible.
L’aparició de primer text conegut, que ben bé podem datar a darreries del segle XVIII, marca l’inici d’una segona època, que es caracteritza per tenir dues etapes diferenciades.
La primera comprén des de 1768 fins l’any 1915-1916. En un moment que podem determinar a darreries del segle XVIII, apareix un text en castellà, d’autor desconegut. Possiblement ho fora el mateix Mn. Monseu.
La fórmula estròfica és la tradicional en els textos escrits a darreries del segle XVIII que podem veure en nombroses advocacions: entrada amb fórmula de redondilla (abba), estrofes de figura estàndard (cddc, abba), tornada final (abba), amb canvi de prec a lloança en els dos primers versos.
Quant a les set estrofes –fórmula que ens parla d’un esquema tradicional dels «set goigs terrenals»– sis es refereixen a la història i la darrera està feta sobre un peu que ens apareix molt sovint a les nostres comarques.
Sols cal mirar la mètrica de les síl·labes i les rimes per adonar-se que l’autor no era un expert. Sembla que es tracta d’un afeccionat que empra models o els copia. En maig de 1922 l’escriptor i polític castellonenc Salvador Guinot, en una sèrie d’articles en el diari Heraldo de Castellón, considerava que «los gozos que se llaman –y no lo son– antiguos, y que sería más justo llamarlos detestabilísimos» havien de ser substituïts definitivament pel text de Revest, musicat per Mn. Ripollés.
N’hi ha nombroses edicions i té tres melodies per cantar-los. En el sisé article de la serie, publicada en el Heraldo de Castellón en 1922, dedicada a tractar sobre l’acollida dels gojos de Revest i Ripollés, don Salvador Guinot també parla sobre la música aplicada a aquells versos:
El beneficiado Monseu o quien fuera el autor de la letra acomodó sus octosílabos, de mala manera, a la música gregoriana un poco contrahecha de la antífona Dixit Dominum del salmo 109. Pero esto no satisfizo a los músicos y se aplicó otra, cuyo manuscrito estaba en posesión de mosén Escoín, música de estilo italiano que bien hicieron nuestros antepasados en condenarla al olvido. Y viene esta otra, la que ahora se canta, que ya sabemos qué opinión merecía del padre Otaño, y que se adoptó en el V Centenario de Lledó, en 1866, como tantos bailes y danzas traídos para mayor esplendor y regocijo de nuestros abuelos y padres. ¿Quién fue el autor? No vale la pena inquirirlo.
En el programa oficial de les festes de la Coronació de 1924 encara apareixen aquests goigs, «una salmodia exenta casi de valor musical», en paraules de Rafael Roca (1974). Avui sols s’empren a la festa del carrer Verge del Lledó, a Castelló, i al poble d’Argelita (Alt Millars).
En el programa oficial de les festes de la Coronació de 1924 encara apareixen aquests goigs, «una salmodia exenta casi de valor musical», en paraules de Rafael Roca (1974). Avui sols s’empren a la festa del carrer Verge del Lledó, a Castelló, i al poble d’Argelita (Alt Millars).
Vicent Pau Serra i Fortuño
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada