Vicent Ripollés Pérez, músic de Castelló del segle XX

Vicent Ripollès Pérez va nàixer en Castelló de la Plana, en el carrer del Roser, vora la sèquia Major, al novembre de 1867. En aquella època el sacerdot Francisco Pachés era el mestre de capella de l'arxiprestal de Santa Maria i ell va ser el primer formador de l'infant Vicent Ripollès en matèries com el solfeig o el violí. Aquest inici musical com a tiple de cor l’emparenta amb els primers passos d'altres figures hispàniques, com el seu futur mestre i amic Felipe Pedrell, i li va permetre un primer contacte amb la música religiosa, que arribaria a convertir-se per a ell en una passió.
El jove Ripollès es va traslladar al seminari de Tortosa, a fi de seguir la carrera eclesiàstica. Allí a més va estudiar harmonia i composició amb Roc Domingo. Ordenat sacerdot, el bisbe Aznar i Pueyo el va nomenar coadjutor de Peníscola. Poc de temps després, va continuar la seua formació a València amb Salvador Giner. Aquest músic potser no ha estat encara prou valorat, perquè cal recordar que va compondre interessants poemes simfònics abans que el gran Richard Strauss s'iniciara en aquesta labor.

Pedagog musical
Als 26 anys Vicent Ripollès va assumir el càrrec de mestre de capella del seminari de Tortosa. A la capital diocesana va donar una prova evident de la seua inspiració musical quan, el 2 de gener de 1893, va estrenar una Missa en re menor, per a cor i orquestra, amb motiu de la seua primera celebració religiosa en el càrrec. Aquell mateix any va guanyar per oposició la plaça de mestre de capella de la catedral de Tortosa, però allí va romandre poc de temps, amb gran pesar del capítol. Només dos anys més tard, al juliol de 1895, va assumir la direcció de la capella musical del Reial Col·legi del Corpus Christi de València.
A més de músic, Vicent Ripollès destacava per la seua faceta d'organitzador de l'ensenyament musical. Així va presentar els seus superiors un raonat pla de reformes, basat en les constitucions del fundador del col·legi del Corpus Christi, el patriarca Juan de Ribera. Després de rebre el suport de mestres com Pedrell o Giner, el pla de Ripollès va aconseguir l'aprovació en 1897 i va ser publicat tant pel col·legi com en la revista La música religiosa en España.
En els primers anys del segle XX, en 1902, Vicent Ripollès va assistir a un esdeveniment important en la seua vida: els cursos superiors de música oferits per Felip Pedrell a l'Ateneu de Madrid. Aquesta trobada amb el mestre català va marcar l'inici d'una fructífera amistat, i va suposar per a Ripollès el replantejament de la seua formació musical. Bon reflex de tot això és l'epistolari entre ambdós músics, publicat en el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura.
Aquest esperit de restauració es va veure reflectit en l'encíclica Motu Propio (1903) del papa Pius X, que pretenia superar la profunda influència operística que havia recaigut sobre la música per a la litúrgia. En l'àmbit hispànic un reduït nucli d'amics, integrat pel mestre català Felip Pedrell, el jesuïta basc Nemesio Otaño, el pare Guzman i l'organista Jose María Úbeda, van fundar la revista La música religiosa en España, per a marcar orientacions amb l'objectiu de recuperar la tradició gregoriana i de la polifonia renaixentista. Amb el mateix objectiu es van celebrar en el primer terç del segle XX tres congressos sobre música religiosa, en 1907, 1912 i 1928.
En el Diccionario biográfico y crítico de la música en València, escrit a finals del XIX per José Ruiz de Lihory, baró d'Alcahalí, i publicat en 1903, es tracta detalladament de l'obra musical de mossèn Ripollès. Per aquesta obra ens consta que el mestre castellonenc havia escrit un gran nombre de motets, que encara avui es canten. Va gaudir de certa fama l'obra Oremus pro pontífex, dedicada a Pius X. A més ja era autor, amb només 33 anys, d'una variada producció de música sacra, de l'oferim una relació: Missa a set veus; Quintet de corda i orgue, dedicat al patriarca Ribera; himne Pange Lingua, a vuit veus, per a la Vespra del Corpus; Gradual per a la festivitat de la Mare de Déu, a vuit veus i orquestra, per a la catedral de Tortosa; Lamentació per a tenor i orquestra, per a la missa de la festivitat de Sant Pascual Baylon celebrada en 1899; col·lecció de trisagis a quatre veus i orquestra, per a la festa de la Mare de Déu del Carme de València, i Himne a la Mare de Déu, premiat en el certamen cultural promogut per l'històric diari Heraldo de Castellón, en 1901.

Mestre de capella
Els corrents restauradors del caràcter de la música sacra marcaven la recuperació del cant gregorià i l'exaltació de la polifonia sacra a través de la Schola Cantorum. Fruit d'aquesta tendència és la valuosa missa In festo dedicationis Ecclesiae, escrita per Vicent Ripollès en 1905 per a un cor compost per tenors primers, segons i baixos, amb acompanyament d'orgue. Com explica l'historiador Antoni Gascó Sidro, va ser en 1924, amb motiu de les festes de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó, Patrona de Castelló, quan el mestre Ripollés va revisar l'obra, orquestrant-la per a cordes completes, una flauta, clarinet, fagot i dues trompes. En la missa de Ripollès s'observa un estil solemne, on la música cerca potenciar el fervor religiós sense estridències efectistes.
En aquella època va ser designat mestre de capella de l'església del Patriarca de Sevilla. El seu retorn al País Valencià data de 1909, quan va ser requerit com a professor de música al seminari de València, on va crear una Schola Cantorum que arribaria a tenir un notable prestigi en l'ambient musical de la ciutat. Des del seu càrrec va difondre les grans obres religioses, com la Missa en do menor de Schumann, la Missa de Gloria de Liszt, la de Saint Saëns, la de Tebaldini a més d'altres produccions del gènere sagrat, que s'executaven com a referència a les escoles musicals de Milà, Paris o Ratisbona.
Vicent Ripollès va ser nomenat en 1927 canonge de la catedral metropolitana de València per l'arquebisbe Melo. Com a prova del seu interès pel patrimoni cultural, el nou canonge va emprendre l'ordenació i catalogació de l'arxiu musical catedralici. A més va ser director del Centre de Cultura Valenciana i component destacat d'un bon nombre d'entitats musicals.
Les seues conferències i monografies, realitzades per a congressos i centres culturals, sumen una trentena d'obres de caràcter erudit. Al camp musical va compondre més de seixanta composicions, per la importància del qual Vicent Ripollès ha sigut considerat com la «figura màxima de la música espanyola en Castelló de la Plana», en opinió del musicòleg José Doménech Part.

Manuel Carceller Safont

Els goigs escrits per Lluís Revest amb música de Vicent Ripollés

Text 2

La segona etapa de la segona època s’inicia amb l’aparició del text valencià d’en Lluís Revest Corzo, que fou escrit a l’entorn de 1915-1916, i musicat en 1917 per Mn. Vicent Ripollés (en la imatge). Aquests goigs es van publicar, patrocinats per la Impremta Armengot, en les festes de la Coronació de la Patrona de Castelló, en 1924.
Consten d’una introducció i tres cobles musicades, encara que l’autor de la lletra en va compondre un nombre de deu estrofes, molt belles, molt poètiques i amb referent teològic. Rafael Roca en destaca la força emotiva dels versos i de la música. "Poca música existe dedicada a la Virgen en esta España mariana, que pueda parangonarse en inspiración, elevación y espiritualidad a la de estos Gozos", escriu el músic castellonenc, en un article publicat en 1974
És curiós que Revest –nascut a València en 1892–, gose fer un text valencià sobre un esquema de les lletanies o figures bíbliques, que li siga admés públicament, que li’l musique un dels grans músics castellonencs i que a més trobe el retruc del text de Ribés Sangüesa, regidor d’ermites, que publica els seus gojos en 1919, seguint i completant el cicle historicista. Tota una epopeia que el periodista i escriptor Jaime Nos va evocar en un article memorable, publicat en el suplement "Festa en Lledó" del diari Mediterráneo, el 4 de maig de 1980. Recordem, a més, que en 1917, els gojos de Revest ja els publica Francesc Almarche al seu llibre Goigs Valencians, tot indicant que ja tenen música.
Possiblement fou un encàrrec de Mn. Ripollés al jove valencià de 20 anys que era Lluís Revest Corzo, i aquell va seguir el consell del prohom castellonenc Salvador Guinot. És molt probable que, si poguérem investigar a fons la questió, ens apareguera també la mà d’En Gaetà Huguet, ja que aquest proporcionà a Almarche una sèrie de textos valencians de les nostres comarques.
Tres són les fonts temàtiques dels goigs mariològics o dedicats a la Mare dde Déu: els "sets goigs terrenals", les figures bíbliques i l’historicisme. La primera tendència correspondria a una vinculació amb la figura de Jesús, i la podríem definir com de caràcter cristològic; la segona a una vinculació amb la figura de Maria, és a dir fóra un text mariològic, i la tercera respondria a un vincle popular.
Una vegada trencada la continuïtat del vell text, hi havia dues línies de producció literària possibles:
1.- El tema de les imatges bíbliques de l’Antic Testament que es presenten com a símbols d’aspectes de Maria de Natzareth (hort, estel, escut, bàlsam, piscina, etc.). D’eixa línia sols ens resta el text de Revest, però ben bé podria ser hereva d’un text anterior perdut.
El text ha sofert variants per adaptar-lo a l’ortografia actual i inclús va arribar a perdre una de les estrofes i s’hi va canviar el seu ordre original.
En 1924 encara no era el text adoptat pel clergat i el poble. Avui és l’oficial que es canta a la Basílica.

Del poble de Castelló
sigau llum i auxiliadora,
de l’amor nostre Senyora,
Mare de Déu del Lledó.

2.- L’historicisme del text castellà del segle XVIII i del de Ribés Sangüesa, que segueixen la línia tradicional de descripció de la troballa i esdeveniments subsegüents.

Vicent Pau Serra Fortuño

Mossén Joan Baptista Monseu i Ortiz (1663-1734?)

Fill de Miquel Monseu, manyà, i Isabel Ortiz de Zárate, Jusep Juan Batiste [sic] va nàixer a Castelló al març de 1663. Era el segon germà d'una família de tres fills i pertanyia a una antiga dinastia de ferrers. Son pare ja ho era. A darreries del segle XVI-principis del XVII trobem la figura d'un altre Monseu, Gaspar Monseu, uns dels operaris que varen intervindre en l'acabament del Fadrí, és a dir del Campanar de la Vila de Castelló (Olucha 2004: 123, etc.) i, en un futur, un altre Monseu, Josep Monseu, sera Prior del Lledó.
Quan el nostre mossén Monseu va beneir la campana Miquel ja era una persona de 63 anys, de la mateixa edat -tres anys més jove- que el padrí de la cerimònia, el notari Josep Llorens de Clavell, membres ambdós d'una generació sacsejada per la Guerra de Successió i els canvis que se'n derivaren.
Des de 1717 fins al 1733 com a mínim, mossén Monseu va ser el Vicari Perpetu de l'Església Parroquial de Santa Maria. Part de la historiografia castellonenca més habitual parla d'aquest home com el capellà que va dir la primera missa a una de les dues capelletes de la Casa de la Vila de Castelló -actual Ajuntament- el dia 22 d'abril de 1718, (Balbás 1892: 657; Sánchez Adell 1952: 555; Díaz Manteca 1983: 30; etc.) aleshores acabada de construir.

Xavier Campos Vilanova

Referències.
Arxiu Parroquial de Castelló.
Juan Antonio Balbás (1892) El libro de la provincia de Castellón.
Eugenio Díaz Manteca (1983) El Llibre Vert del Archivo Municipal de Castelló.
F. Olucha Montins (2004) "Quatre-cents anys de la torre campanar de Castelló. Noticies documentals". Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura.
José Sánchez Adell (1952) "Joseph Llorens de Clavell, primer Cronista de Castellón. (Notas biográficas y fragmentos de una crónica)" Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura

En cualquier tribulación
que en este mundo tengamos,
vuestro favor imploramos,
Virgen Santa del Lidón.

Si comparem algunes estrofes dels goigs en castellà i el text sobre la història de la troballa de la Novena de Monseu, ens trobarem amb alguns elements curiosíssims.

Monseu: Noticia de la soberana imagen
Gozos de la Virgen de Lidón

Trabajando un dichoso labrador de Castellón de la Plana en su campo, distante como media legua de la villa, tropezó la rexa junto a un almez,

1) En la raíz de un almez
fue vuestra imagen hallada
de fulgores adornada
de la cabeza a los pies

y advirtió entre sus raices el tesoro escondido de una pequeña Imagen de Maria.

2) Un labrador venturoso
tuvo tal devoto hallazgo,
y esta villa el patronazgo
logró, y en él su reposo;
a Vós, con tal ocasión,
toda propicia os miramos.

Gozoso quiso alargar el brazo para librarla de tan lóbrega cárcel; más sintiendose de repente debilitado, y sin fuerza en el brazo para la execución de sus piadosos intentos,

3) El inventor con presteza
la mano aplicaros quiso,
más contrahecho de improviso
su brazo quedó, y sin fuerza;
todos la veneración
del Arca de Dios os damos

4) A vuestra graciosa grente
el arado tosco hirió,
con lo cual nos confirmó
de divina agua una fuente

pasó a dar cuenta del prodigio. Al punto la Villa con su reverendo clero salió al sitio, y reconociendo en el milagroso hallazgo, que con la santa Imagen les vinieron todos los bienes,

5) El clero, pues, y la villa
a la huerta caminaron,
donde felices hallaron
tan singular maravilla.

[...] formándose en solemne procesión de gracias, traxeron a la villa la Imagen y colocaron en su parroquial iglesia [...] Mas como la corriente de sus gracias suele apetecer, y volver al lugar de su prodigioso origen.

6) En procesión muy solemne
os trajeron a la iglesia;
más vuestra humildad aprecia
el que fue primer albergue

Desde luego explicó su patrocinio del común y particulares de la villa en frequentes favores.

7) Los milagros que aquí obrais
no los comprende el guarismo,
y las fieras del abismo
con vuestra sombra aterrais.


La darrera estrofa, que és la que ens pot donar referència temporal, té una estructura general que trobem sovint dins la gogística dels segles XVIII-XIX a la comarca de la Plana. Simplement cal mirar els pobles de l’entorn.
Ens trobem dins un text estandarditzat, sense altres elements diversificants que els propis de l’advocació, cosa que fa que no hi haja aquell element d’orgull que quan arriben els de Lluís Revest tots assolim.
Quants anys va estar el Lledó sense goigs valencians? És aquesta una pregunta que caldria fer-se. Objectivament, i segons el que sabem fins ara, potser siga entre al voltant de 1800 i 1915. Només poc més de cent anys entre quasi set segles de devoció. Un segle esdevingut obligació i que va saber salvar un poble per obra i gràcia d’un jove lletraferit, empeltat, sense cap dubte per la meua part, dels qui sabien que pregar-li a la Mare de Déu del Lledó era cosa de la gent de casa, de la gent que parlava i parla valencià a sa Mare.

Vicent Pau Serra Fortuño

Segona època: de Monseu al Certamen literari del Lledó (1765-1985)

Text 1

El punt d’inflexió d’aquest text o textos antics és l’any 1765. El prior del Lledó, mossén Jaume Monseu i Gozalbo, posa en lletres de motle la seua novena a la Mare de Déu del Lledó, i curiosament no inclou referència a cap text gogístic. Sembla que hi ha un buit en el qual ningú pot creure de bones a primeres. En la nostra opinió, és objectivament impossible que la Mare de Déu del Lledó estiguera «sense goigs», amb la situació de la religiositat popular del moment.
Diferent opinió manifesta l’escriptor castellonenc Jaime Nos que, comentant un article de Salvador Guinot sobre els goigs castellans, considerava que la manca d’al.lusió a ells en el testament de la fundació de les capellanies del santuari, que data de 1701, «es indicio de que no existían tampoco en este tiempo, ya a comienzos del siglo XVIII».
La causa de l’oblit dins la novena de Monseu potser mai no la sabrem, però podem fer diverses hipòtesis de treball.
1.- Malgrat el Decret de Nova Planta i les successives normatives episcopals relacionades amb les circumstàncies, per obviar l’ús del valencià, el text fóra encara aquell medieval (text 0) del qual ens parla Sànchez Gozalbo, o un altre mai no documentat. Per aquest motiu calia silenciar-lo.
Avui, dècades després d’haver estat admesos com a oficials els goigs escrits per Lluís Revest, encara es canta el text castellà a la festa del carrer de la Mare de Déu del Lledó: Anacronisme, intent de supervivència o diferenciació?
2.- Que hi hagués un nou text castellà que no fos grat a l’autor de la novena, el prior Jaime Monseu, per estar basat en esquemes no historicistes, tant a la moda.
3.- Que hi hagués un buit oficial, cosa que no crec factible.

L’aparició de primer text conegut, que ben bé podem datar a darreries del segle XVIII, marca l’inici d’una segona època, que es caracteritza per tenir dues etapes diferenciades.
La primera comprén des de 1768 fins l’any 1915-1916. En un moment que podem determinar a darreries del segle XVIII, apareix un text en castellà, d’autor desconegut. Possiblement ho fora el mateix Mn. Monseu.
La fórmula estròfica és la tradicional en els textos escrits a darreries del segle XVIII que podem veure en nombroses advocacions: entrada amb fórmula de redondilla (abba), estrofes de figura estàndard (cddc, abba), tornada final (abba), amb canvi de prec a lloança en els dos primers versos.
Quant a les set estrofes –fórmula que ens parla d’un esquema tradicional dels «set goigs terrenals»– sis es refereixen a la història i la darrera està feta sobre un peu que ens apareix molt sovint a les nostres comarques.
Sols cal mirar la mètrica de les síl·labes i les rimes per adonar-se que l’autor no era un expert. Sembla que es tracta d’un afeccionat que empra models o els copia. En maig de 1922 l’escriptor i polític castellonenc Salvador Guinot, en una sèrie d’articles en el diari Heraldo de Castellón, considerava que «los gozos que se llaman –y no lo son– antiguos, y que sería más justo llamarlos detestabilísimos» havien de ser substituïts definitivament pel text de Revest, musicat per Mn. Ripollés.
N’hi ha nombroses edicions i té tres melodies per cantar-los. En el sisé article de la serie, publicada en el Heraldo de Castellón en 1922, dedicada a tractar sobre l’acollida dels gojos de Revest i Ripollés, don Salvador Guinot també parla sobre la música aplicada a aquells versos:

El beneficiado Monseu o quien fuera el autor de la letra acomodó sus octosílabos, de mala manera, a la música gregoriana un poco contrahecha de la antífona Dixit Dominum del salmo 109. Pero esto no satisfizo a los músicos y se aplicó otra, cuyo manuscrito estaba en posesión de mosén Escoín, música de estilo italiano que bien hicieron nuestros antepasados en condenarla al olvido. Y viene esta otra, la que ahora se canta, que ya sabemos qué opinión merecía del padre Otaño, y que se adoptó en el V Centenario de Lledó, en 1866, como tantos bailes y danzas traídos para mayor esplendor y regocijo de nuestros abuelos y padres. ¿Quién fue el autor? No vale la pena inquirirlo.

En el programa oficial de les festes de la Coronació de 1924 encara apareixen aquests goigs, «una salmodia exenta casi de valor musical», en paraules de Rafael Roca (1974). Avui sols s’empren a la festa del carrer Verge del Lledó, a Castelló, i al poble d’Argelita (Alt Millars).

Vicent Pau Serra i Fortuño

Els goigs a la Mare de Déu del Lledó, un tresor excepcional

Dins la gogística ben poques són les advocacions marianes que compten amb un conjunt de textos tan ampli com el de la Patrona de Castelló.
De vegades, oblidats per l’encant de les paraules d’en Lluís Revest i la música de Mn.Vicent Ripolés, deixem a banda altres composicions gogístiques que conformen un excepcional tresor, que fins avui arriba a la gens menyspreable quantitat de dèsset textos, amb moltíssimes edicions.
M’agradaria que aquesta aportació fora una introducció a la gogística lledonera, un resum inicial de la gogística de la nostra Patrona, amb l’objectiu que qui s’aproximara hi trobara les bases de treball que tot investigador necessita per portar avant un treball seriós i acurat.
No em mou un altre interés que despertar l’atenció tant del devot com de qui vol saber alguna cosa sobre el que al llarg dels segles constitueix un patrimoni viu i actual, a la llum del que avui sabem, preguntes sense respondre incloses.
Es tracta d’un patrimoni en el qual, malgrat les nostres preferències o el decurs del temps, cada text suposa una oració concreta dins l’esquema tradicional i una publicació amb estructura secular.
L’esquema amb el qual he treballat aquest patrimoni està basat en el conjunt de textos lledonencs i en una aportació a l’estructura mètrica dels goigs, publicada al Butlletí del Centre d’Estudis de La Plana, núm. 7.

Primera època: el text o textos perduts (del segle XIV fins 1765)

Aquesta primera època ens és un gran i quasi inexplicable buit. Del primer text ben poc sabem. Només que la seua ofrena poètica, –la primera documentada– estava escrita en "paper toschà" i era allà pel segle XV, segons Sànchez Gozalbo. És la referència als primers goigs en llaor de la Patrona de Castelló.
L’extensió temporal d’aquesta època, quatre llargs segles des de la troballa fins el segle XVIII, amb sols una referència documental, ens sembla difícil d’entendre. Jo sempre m’he preguntat per aquell vell text, que podríem denominar com a text O, que s’ha convertit en una pàgina perduda de la història lledonera, i he acabat per esperar que un dia potser ens aparega, encara que siga parcialment.
Moltes altres advocacions marianes van conservar textos, encara que fragmentats o amb tan sols referències documentals, com pot ser el cas de les advocacions de l’Avellà o dels Àngels de La Jana, entre d’altres.

Vicent Pau Serra i Fortuño

Què són els goigs?

Els goigs són composicions poètiques populars, del gènere líric, escrites en lloança de Déu, de Maria, dels àngels o dels sants, i destinades a ésser cantades en les seues diades, sobretot.
Mn. Francesc Baldelló escriví, referint-se a la música dels goigs, que «durant molt segles aquests càntics no tenien melodia pròpia. S’executaven tot seguint una cantilena aplicada a tots els textos». Avui encara molts goigs es canten d’aquesta manera; això té l’avantatge que tothom pot cantar uns determinats goigs amb facilitat. Mossén Baldelló afirmava encara: «La seua música (dels goigs) constitueix un gènere característic de la nostra terra, que és admirat per tot el món».
Els goigs es presenten impresos en un full de paper, on figura sempre la capçalera, un gravat al·lusiu, a cada costat un detall ornamental (generalment uns gerrets decoratius), el text poètic, més o menys llarg, i en la part més inferior l’oració corresponent. Sovint consta també el detall dels autors, de la impremta i la data. Tot això encabit dins una orla rectangular. Avui, i a la darrera del full, hom acostuma a afegir certs detalls històrics o documentals, que augmenten el valor bibliogràfic i sentimental de l’edició.
El costum d’imprimir i cantar goigs resta particularitzat, preferentment, en els territoris de parla catalana de l’antiga Corona d’Aragó. En altres llocs de la Península són més rars, i més aviat estampats al final dels llibrets pietosos, com són per exemple les novenes.
El nom goig arrenca de la popularitat aconseguida durant els segles XV i XVI per la devoció a la Mare de Déu del Roser, i com que es cantaven els set goigs o alegries que tingué Maria, per això s’intitularen goigs tots aquests poemes pietosos, a despit que alguna vegada estaven (i estan) dedicats a temes dolorosos, com s’esdevé per exemple en el cas d’un màrtir.
Els goigs sempre d’una aparença senzilla i humil, de poc valor material si voleu, tenen tot temps un valor molt gran, vistos espiritualment. Són uns veritables arxius de la vida dels sants, de la història del llocs pietosos, mostren al viu l’evolució del llenguatge, dels gustos artístics amb els seus gravats, que sovint són d’una gran bellesa. També cal recordar llur valor musical…Fins i tot constitueixen un ric mostrari dels canvis tan importants en les tècniques de la impremta…
Així és com l’eximi patriarca de les nostres lletres, En Marià Aguiló, escriví, referint-se als goigs: «Qui estima sa terra no fullejarà sens profit aquest repertori de poesia, que comença en lo bressol del catalanesc i abraça d’afrau en afrau, i quasi d’any en any, la vida del nostre llenguatge; l’arqueologia i el gravat, la història i la geografia, la música i la tradició trobaran prou que espigolar-hi»

Santiago Casanova i Giner, Prev.