Vicent Ripollès Pérez va nàixer en Castelló de la Plana, en el carrer del Roser, vora la sèquia Major, al novembre de 1867. En aquella època el sacerdot Francisco Pachés era el mestre de capella de l'arxiprestal de Santa Maria i ell va ser el primer formador de l'infant Vicent Ripollès en matèries com el solfeig o el violí. Aquest inici musical com a tiple de cor l’emparenta amb els primers passos d'altres figures hispàniques, com el seu futur mestre i amic Felipe Pedrell, i li va permetre un primer contacte amb la música religiosa, que arribaria a convertir-se per a ell en una passió.
El jove Ripollès es va traslladar al seminari de Tortosa, a fi de seguir la carrera eclesiàstica. Allí a més va estudiar harmonia i composició amb Roc Domingo. Ordenat sacerdot, el bisbe Aznar i Pueyo el va nomenar coadjutor de Peníscola. Poc de temps després, va continuar la seua formació a València amb Salvador Giner. Aquest músic potser no ha estat encara prou valorat, perquè cal recordar que va compondre interessants poemes simfònics abans que el gran Richard Strauss s'iniciara en aquesta labor.
Pedagog musical
Als 26 anys Vicent Ripollès va assumir el càrrec de mestre de capella del seminari de Tortosa. A la capital diocesana va donar una prova evident de la seua inspiració musical quan, el 2 de gener de 1893, va estrenar una Missa en re menor, per a cor i orquestra, amb motiu de la seua primera celebració religiosa en el càrrec. Aquell mateix any va guanyar per oposició la plaça de mestre de capella de la catedral de Tortosa, però allí va romandre poc de temps, amb gran pesar del capítol. Només dos anys més tard, al juliol de 1895, va assumir la direcció de la capella musical del Reial Col·legi del Corpus Christi de València.
A més de músic, Vicent Ripollès destacava per la seua faceta d'organitzador de l'ensenyament musical. Així va presentar els seus superiors un raonat pla de reformes, basat en les constitucions del fundador del col·legi del Corpus Christi, el patriarca Juan de Ribera. Després de rebre el suport de mestres com Pedrell o Giner, el pla de Ripollès va aconseguir l'aprovació en 1897 i va ser publicat tant pel col·legi com en la revista La música religiosa en España.
En els primers anys del segle XX, en 1902, Vicent Ripollès va assistir a un esdeveniment important en la seua vida: els cursos superiors de música oferits per Felip Pedrell a l'Ateneu de Madrid. Aquesta trobada amb el mestre català va marcar l'inici d'una fructífera amistat, i va suposar per a Ripollès el replantejament de la seua formació musical. Bon reflex de tot això és l'epistolari entre ambdós músics, publicat en el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura.
Aquest esperit de restauració es va veure reflectit en l'encíclica Motu Propio (1903) del papa Pius X, que pretenia superar la profunda influència operística que havia recaigut sobre la música per a la litúrgia. En l'àmbit hispànic un reduït nucli d'amics, integrat pel mestre català Felip Pedrell, el jesuïta basc Nemesio Otaño, el pare Guzman i l'organista Jose María Úbeda, van fundar la revista La música religiosa en España, per a marcar orientacions amb l'objectiu de recuperar la tradició gregoriana i de la polifonia renaixentista. Amb el mateix objectiu es van celebrar en el primer terç del segle XX tres congressos sobre música religiosa, en 1907, 1912 i 1928.
En el Diccionario biográfico y crítico de la música en València, escrit a finals del XIX per José Ruiz de Lihory, baró d'Alcahalí, i publicat en 1903, es tracta detalladament de l'obra musical de mossèn Ripollès. Per aquesta obra ens consta que el mestre castellonenc havia escrit un gran nombre de motets, que encara avui es canten. Va gaudir de certa fama l'obra Oremus pro pontífex, dedicada a Pius X. A més ja era autor, amb només 33 anys, d'una variada producció de música sacra, de l'oferim una relació: Missa a set veus; Quintet de corda i orgue, dedicat al patriarca Ribera; himne Pange Lingua, a vuit veus, per a la Vespra del Corpus; Gradual per a la festivitat de la Mare de Déu, a vuit veus i orquestra, per a la catedral de Tortosa; Lamentació per a tenor i orquestra, per a la missa de la festivitat de Sant Pascual Baylon celebrada en 1899; col·lecció de trisagis a quatre veus i orquestra, per a la festa de la Mare de Déu del Carme de València, i Himne a la Mare de Déu, premiat en el certamen cultural promogut per l'històric diari Heraldo de Castellón, en 1901.
Mestre de capella
Els corrents restauradors del caràcter de la música sacra marcaven la recuperació del cant gregorià i l'exaltació de la polifonia sacra a través de la Schola Cantorum. Fruit d'aquesta tendència és la valuosa missa In festo dedicationis Ecclesiae, escrita per Vicent Ripollès en 1905 per a un cor compost per tenors primers, segons i baixos, amb acompanyament d'orgue. Com explica l'historiador Antoni Gascó Sidro, va ser en 1924, amb motiu de les festes de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó, Patrona de Castelló, quan el mestre Ripollés va revisar l'obra, orquestrant-la per a cordes completes, una flauta, clarinet, fagot i dues trompes. En la missa de Ripollès s'observa un estil solemne, on la música cerca potenciar el fervor religiós sense estridències efectistes.
En aquella època va ser designat mestre de capella de l'església del Patriarca de Sevilla. El seu retorn al País Valencià data de 1909, quan va ser requerit com a professor de música al seminari de València, on va crear una Schola Cantorum que arribaria a tenir un notable prestigi en l'ambient musical de la ciutat. Des del seu càrrec va difondre les grans obres religioses, com la Missa en do menor de Schumann, la Missa de Gloria de Liszt, la de Saint Saëns, la de Tebaldini a més d'altres produccions del gènere sagrat, que s'executaven com a referència a les escoles musicals de Milà, Paris o Ratisbona.
Vicent Ripollès va ser nomenat en 1927 canonge de la catedral metropolitana de València per l'arquebisbe Melo. Com a prova del seu interès pel patrimoni cultural, el nou canonge va emprendre l'ordenació i catalogació de l'arxiu musical catedralici. A més va ser director del Centre de Cultura Valenciana i component destacat d'un bon nombre d'entitats musicals.
Les seues conferències i monografies, realitzades per a congressos i centres culturals, sumen una trentena d'obres de caràcter erudit. Al camp musical va compondre més de seixanta composicions, per la importància del qual Vicent Ripollès ha sigut considerat com la «figura màxima de la música espanyola en Castelló de la Plana», en opinió del musicòleg José Doménech Part.
Manuel Carceller Safont
Entrades
