Vicent Ripollés Pérez, músic de Castelló del segle XX

Vicent Ripollès Pérez va nàixer en Castelló de la Plana, en el carrer del Roser, vora la sèquia Major, al novembre de 1867. En aquella època el sacerdot Francisco Pachés era el mestre de capella de l'arxiprestal de Santa Maria i ell va ser el primer formador de l'infant Vicent Ripollès en matèries com el solfeig o el violí. Aquest inici musical com a tiple de cor l’emparenta amb els primers passos d'altres figures hispàniques, com el seu futur mestre i amic Felipe Pedrell, i li va permetre un primer contacte amb la música religiosa, que arribaria a convertir-se per a ell en una passió.
El jove Ripollès es va traslladar al seminari de Tortosa, a fi de seguir la carrera eclesiàstica. Allí a més va estudiar harmonia i composició amb Roc Domingo. Ordenat sacerdot, el bisbe Aznar i Pueyo el va nomenar coadjutor de Peníscola. Poc de temps després, va continuar la seua formació a València amb Salvador Giner. Aquest músic potser no ha estat encara prou valorat, perquè cal recordar que va compondre interessants poemes simfònics abans que el gran Richard Strauss s'iniciara en aquesta labor.

Pedagog musical
Als 26 anys Vicent Ripollès va assumir el càrrec de mestre de capella del seminari de Tortosa. A la capital diocesana va donar una prova evident de la seua inspiració musical quan, el 2 de gener de 1893, va estrenar una Missa en re menor, per a cor i orquestra, amb motiu de la seua primera celebració religiosa en el càrrec. Aquell mateix any va guanyar per oposició la plaça de mestre de capella de la catedral de Tortosa, però allí va romandre poc de temps, amb gran pesar del capítol. Només dos anys més tard, al juliol de 1895, va assumir la direcció de la capella musical del Reial Col·legi del Corpus Christi de València.
A més de músic, Vicent Ripollès destacava per la seua faceta d'organitzador de l'ensenyament musical. Així va presentar els seus superiors un raonat pla de reformes, basat en les constitucions del fundador del col·legi del Corpus Christi, el patriarca Juan de Ribera. Després de rebre el suport de mestres com Pedrell o Giner, el pla de Ripollès va aconseguir l'aprovació en 1897 i va ser publicat tant pel col·legi com en la revista La música religiosa en España.
En els primers anys del segle XX, en 1902, Vicent Ripollès va assistir a un esdeveniment important en la seua vida: els cursos superiors de música oferits per Felip Pedrell a l'Ateneu de Madrid. Aquesta trobada amb el mestre català va marcar l'inici d'una fructífera amistat, i va suposar per a Ripollès el replantejament de la seua formació musical. Bon reflex de tot això és l'epistolari entre ambdós músics, publicat en el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura.
Aquest esperit de restauració es va veure reflectit en l'encíclica Motu Propio (1903) del papa Pius X, que pretenia superar la profunda influència operística que havia recaigut sobre la música per a la litúrgia. En l'àmbit hispànic un reduït nucli d'amics, integrat pel mestre català Felip Pedrell, el jesuïta basc Nemesio Otaño, el pare Guzman i l'organista Jose María Úbeda, van fundar la revista La música religiosa en España, per a marcar orientacions amb l'objectiu de recuperar la tradició gregoriana i de la polifonia renaixentista. Amb el mateix objectiu es van celebrar en el primer terç del segle XX tres congressos sobre música religiosa, en 1907, 1912 i 1928.
En el Diccionario biográfico y crítico de la música en València, escrit a finals del XIX per José Ruiz de Lihory, baró d'Alcahalí, i publicat en 1903, es tracta detalladament de l'obra musical de mossèn Ripollès. Per aquesta obra ens consta que el mestre castellonenc havia escrit un gran nombre de motets, que encara avui es canten. Va gaudir de certa fama l'obra Oremus pro pontífex, dedicada a Pius X. A més ja era autor, amb només 33 anys, d'una variada producció de música sacra, de l'oferim una relació: Missa a set veus; Quintet de corda i orgue, dedicat al patriarca Ribera; himne Pange Lingua, a vuit veus, per a la Vespra del Corpus; Gradual per a la festivitat de la Mare de Déu, a vuit veus i orquestra, per a la catedral de Tortosa; Lamentació per a tenor i orquestra, per a la missa de la festivitat de Sant Pascual Baylon celebrada en 1899; col·lecció de trisagis a quatre veus i orquestra, per a la festa de la Mare de Déu del Carme de València, i Himne a la Mare de Déu, premiat en el certamen cultural promogut per l'històric diari Heraldo de Castellón, en 1901.

Mestre de capella
Els corrents restauradors del caràcter de la música sacra marcaven la recuperació del cant gregorià i l'exaltació de la polifonia sacra a través de la Schola Cantorum. Fruit d'aquesta tendència és la valuosa missa In festo dedicationis Ecclesiae, escrita per Vicent Ripollès en 1905 per a un cor compost per tenors primers, segons i baixos, amb acompanyament d'orgue. Com explica l'historiador Antoni Gascó Sidro, va ser en 1924, amb motiu de les festes de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó, Patrona de Castelló, quan el mestre Ripollés va revisar l'obra, orquestrant-la per a cordes completes, una flauta, clarinet, fagot i dues trompes. En la missa de Ripollès s'observa un estil solemne, on la música cerca potenciar el fervor religiós sense estridències efectistes.
En aquella època va ser designat mestre de capella de l'església del Patriarca de Sevilla. El seu retorn al País Valencià data de 1909, quan va ser requerit com a professor de música al seminari de València, on va crear una Schola Cantorum que arribaria a tenir un notable prestigi en l'ambient musical de la ciutat. Des del seu càrrec va difondre les grans obres religioses, com la Missa en do menor de Schumann, la Missa de Gloria de Liszt, la de Saint Saëns, la de Tebaldini a més d'altres produccions del gènere sagrat, que s'executaven com a referència a les escoles musicals de Milà, Paris o Ratisbona.
Vicent Ripollès va ser nomenat en 1927 canonge de la catedral metropolitana de València per l'arquebisbe Melo. Com a prova del seu interès pel patrimoni cultural, el nou canonge va emprendre l'ordenació i catalogació de l'arxiu musical catedralici. A més va ser director del Centre de Cultura Valenciana i component destacat d'un bon nombre d'entitats musicals.
Les seues conferències i monografies, realitzades per a congressos i centres culturals, sumen una trentena d'obres de caràcter erudit. Al camp musical va compondre més de seixanta composicions, per la importància del qual Vicent Ripollès ha sigut considerat com la «figura màxima de la música espanyola en Castelló de la Plana», en opinió del musicòleg José Doménech Part.

Manuel Carceller Safont

Els goigs escrits per Lluís Revest amb música de Vicent Ripollés

Text 2

La segona etapa de la segona època s’inicia amb l’aparició del text valencià d’en Lluís Revest Corzo, que fou escrit a l’entorn de 1915-1916, i musicat en 1917 per Mn. Vicent Ripollés (en la imatge). Aquests goigs es van publicar, patrocinats per la Impremta Armengot, en les festes de la Coronació de la Patrona de Castelló, en 1924.
Consten d’una introducció i tres cobles musicades, encara que l’autor de la lletra en va compondre un nombre de deu estrofes, molt belles, molt poètiques i amb referent teològic. Rafael Roca en destaca la força emotiva dels versos i de la música. "Poca música existe dedicada a la Virgen en esta España mariana, que pueda parangonarse en inspiración, elevación y espiritualidad a la de estos Gozos", escriu el músic castellonenc, en un article publicat en 1974
És curiós que Revest –nascut a València en 1892–, gose fer un text valencià sobre un esquema de les lletanies o figures bíbliques, que li siga admés públicament, que li’l musique un dels grans músics castellonencs i que a més trobe el retruc del text de Ribés Sangüesa, regidor d’ermites, que publica els seus gojos en 1919, seguint i completant el cicle historicista. Tota una epopeia que el periodista i escriptor Jaime Nos va evocar en un article memorable, publicat en el suplement "Festa en Lledó" del diari Mediterráneo, el 4 de maig de 1980. Recordem, a més, que en 1917, els gojos de Revest ja els publica Francesc Almarche al seu llibre Goigs Valencians, tot indicant que ja tenen música.
Possiblement fou un encàrrec de Mn. Ripollés al jove valencià de 20 anys que era Lluís Revest Corzo, i aquell va seguir el consell del prohom castellonenc Salvador Guinot. És molt probable que, si poguérem investigar a fons la questió, ens apareguera també la mà d’En Gaetà Huguet, ja que aquest proporcionà a Almarche una sèrie de textos valencians de les nostres comarques.
Tres són les fonts temàtiques dels goigs mariològics o dedicats a la Mare dde Déu: els "sets goigs terrenals", les figures bíbliques i l’historicisme. La primera tendència correspondria a una vinculació amb la figura de Jesús, i la podríem definir com de caràcter cristològic; la segona a una vinculació amb la figura de Maria, és a dir fóra un text mariològic, i la tercera respondria a un vincle popular.
Una vegada trencada la continuïtat del vell text, hi havia dues línies de producció literària possibles:
1.- El tema de les imatges bíbliques de l’Antic Testament que es presenten com a símbols d’aspectes de Maria de Natzareth (hort, estel, escut, bàlsam, piscina, etc.). D’eixa línia sols ens resta el text de Revest, però ben bé podria ser hereva d’un text anterior perdut.
El text ha sofert variants per adaptar-lo a l’ortografia actual i inclús va arribar a perdre una de les estrofes i s’hi va canviar el seu ordre original.
En 1924 encara no era el text adoptat pel clergat i el poble. Avui és l’oficial que es canta a la Basílica.

Del poble de Castelló
sigau llum i auxiliadora,
de l’amor nostre Senyora,
Mare de Déu del Lledó.

2.- L’historicisme del text castellà del segle XVIII i del de Ribés Sangüesa, que segueixen la línia tradicional de descripció de la troballa i esdeveniments subsegüents.

Vicent Pau Serra Fortuño

Mossén Joan Baptista Monseu i Ortiz (1663-1734?)

Fill de Miquel Monseu, manyà, i Isabel Ortiz de Zárate, Jusep Juan Batiste [sic] va nàixer a Castelló al març de 1663. Era el segon germà d'una família de tres fills i pertanyia a una antiga dinastia de ferrers. Son pare ja ho era. A darreries del segle XVI-principis del XVII trobem la figura d'un altre Monseu, Gaspar Monseu, uns dels operaris que varen intervindre en l'acabament del Fadrí, és a dir del Campanar de la Vila de Castelló (Olucha 2004: 123, etc.) i, en un futur, un altre Monseu, Josep Monseu, sera Prior del Lledó.
Quan el nostre mossén Monseu va beneir la campana Miquel ja era una persona de 63 anys, de la mateixa edat -tres anys més jove- que el padrí de la cerimònia, el notari Josep Llorens de Clavell, membres ambdós d'una generació sacsejada per la Guerra de Successió i els canvis que se'n derivaren.
Des de 1717 fins al 1733 com a mínim, mossén Monseu va ser el Vicari Perpetu de l'Església Parroquial de Santa Maria. Part de la historiografia castellonenca més habitual parla d'aquest home com el capellà que va dir la primera missa a una de les dues capelletes de la Casa de la Vila de Castelló -actual Ajuntament- el dia 22 d'abril de 1718, (Balbás 1892: 657; Sánchez Adell 1952: 555; Díaz Manteca 1983: 30; etc.) aleshores acabada de construir.

Xavier Campos Vilanova

Referències.
Arxiu Parroquial de Castelló.
Juan Antonio Balbás (1892) El libro de la provincia de Castellón.
Eugenio Díaz Manteca (1983) El Llibre Vert del Archivo Municipal de Castelló.
F. Olucha Montins (2004) "Quatre-cents anys de la torre campanar de Castelló. Noticies documentals". Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura.
José Sánchez Adell (1952) "Joseph Llorens de Clavell, primer Cronista de Castellón. (Notas biográficas y fragmentos de una crónica)" Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura